FACETES DE BALMES

BALMES FILOSOPH


GAZETA MONTANYESA

VICH, DIMECRES 5 DE JANER DE 1910

BALMES FILOSOPH

I

Balmes fou filosoph ocasional, en el sentit restringit de la paraula filosoph, o sía, si s’enten per filosoph un autor d’un Tractat de Filosofía. Ell era per inclinació y per afició apologista, sociólech, polítich; pero, veyent que la escolástica había caygut en el descrédit y que la filosofía dominant era la filosofía de Descartes, generadora del positivisme francés y del idealisme germánich, cregué que la filosofía había de orientarse cap a la doctrina tradicional cristiana avensantse aixís a la introducció en nostra patria del Kantisme y del Krausisme que sentí de lluny, y preparant la gloriosa restauració escolástica moderna. Requerit sens dupte d’altra banda pels mateixos editors, determiná publicar sa Filosofía fundamental y després sa Filosofía elemental, que vingueren a omplir d’ufana els camps erms de la nostra cultura intelectual.
«Balmes nasqué, -diu l’Ilm. Dr. Torras y Bages,- com els antichs gegants biblichs de la conjunció de dues races adverses, y heretá les qualitats eminents de abdues ; la ilustració Cerverina, clásica, polida, mes artificial, ressó del Renaixement ; lo tomisme, claríssim, naturalista, penetrant y segur, mes sumort per l’estancament de sa tradició, eco fidel del excelentíssim criteri del mitj temps.»
Ell mateix deya que en sa filosofía no hi posá sinó la filosofía de Sant Tomás, arreglada en presencia de les publicacions conegudes sobre la materia en el sigle XIX. Y per cert que se’n havía ven sadollat de la doctrina tomista en la Summa Teológica, que arribá a saberse de memoria, y que satisfeya les inclinacions naturals del seu esperit catalá, perqué en ella la rahó va sempre agermanada ab l’esperiencia, subjectanse a Deu, y perxó en l’escolástica, en el tomisme, la rahó de Balmes hi trová dues antorxes lluminoses, que’l guiaren y no’l deixaren extraviar en l’investigació de les veritats racionals; el sentit comú y la fé católica.
Ab aquestes armes entrá Balmes en el palench filosófich, «per prevenir,- ens diu ell ab la major modestia,- en quant pugan mes debils forces un grave perill que’ns amenassa, el d’introduhirnos una doctrina plagada d’errors trascendentals.» Y’s posá a escriure la Filosofia Fundamental, obra admirable, en que hi depositá les mes riques intuicions del seu esperit.
En ella remou, examina en tots sos aspectes y resol encertadament la qüestió de la certesa, pedra d’escándol de la filosofía y manantial perenne d’errors funestíssims, no parant fins a portar l’home a inclinarse devant del sentit comú; cerca un primer principi de la ciencia trascendental y no’l trova sino en Deu, qual existencia demostra. Y surt del seu esperit després de combatre victoriosament l’escepticisme y entra en el mon que’ns rodeja, fent profundos estudis sobre sentits y sensacions. Y no li fa por el problema abstrús del coneixement humá, ni les qüestions mes abstractes, perqué ell había enfortit en l’estudi de les matemátiques la precisió del raciocini y la claredat del concepte, tenía una forsa d’abstracció sorprenent, y semblava cridat a viure en la regió de lo absolut, en el nom de les essencies mes pures regides per necessitats metafísiques; aixís podía analisar y resoldre els problemes, en qual examen l’esperit sent l’atracció dels abismes del pensament, fent esclamar ab frase vulgar, peró gráfica: Ni Aristótil filaría més prim.
La Filosofía Fundamental ve a esser una porció de pedres d’un gran edifici, una serie de monografíes contra’ls errors filófichs dominants, en especial contra’l panteisme germánich, l’escepticisme, el positivisme y totes les novedats científiques més perilloses, ab una nitidesa y claredat transparent que contrasta ab l’obscuritat tétrica germánica; obra eminentment analítica, en que s’hi trovan a cada pas idees propies y solucions originals; obra, que per l’estupenda varietat de noticies y per la riquesa de tresors mentals, sembla una reunió de llibreríes, y es un manantial inagotable de ciencia y un dels monuments més grandiosos del ingeni humá, l’únich llibre filosófich espanyol de la primera meitat de sigle, en que s’hi veu, com diu en Menendez y Pelayo, un esforç propi y independent per arribar a la veritat metafísica, l’únich que pot compararse ab les obres del grans pensadors d’altres temps o ab els que s’escribian en altres parts d’Europa.
JOAN LLADÓ, Pbre.
(Acabará)

GAZETA MONTANYESA

VICH, DISSAPTE 8 DE JANER DE 1910

BALMES FILOSOPH

I

(Acabament)


La Filosofia elemental de Balmes es un tractat, en que usant del métode analitich, totes les qüestions son tractades ab les qualitats que sempre’l distingeixen, originalitat, precisió, claretat, exactitut, bellesa. L’acaba ab un compendi breu peró substanciós d’Historia de la Filosofia. Aquesta obreta humil en son títol, peró en la qual s’hi revela tota la grandesa del geni balmesiá aixecaría’l nostre nostre nivell intelectual, si fos l’espiritual aliment dels qui començan a entrar en el camp dels estudis filosófichs, per qui principalment la escrigué.
Alguns negan a Balmes el dictat d’escolástich y de tomista. No es certament un dels escolástichs de la época de la decadencia, que l’havían feta caure en el descrédit ab ses disputes frívoles e inútils y ab el descuyt de les formes literaries, y havien permés que fos, per dirho aixís, expulsada dels Seminaris, deixantla sostituhir per la doctrina de Descartes, pare de tota la moderna filosofía plagada d’errors: es un escolástich de la filosofía perennis, continguda en Aristótil y cristianisada per Sant Tomás, per adaptarla a les necessitats de l’época; no es un tomista rutinari, es un tomista convençut, racional, un filosoph cristiá independent, del qual pot dirse lo que ell deya de Malebranche: Un home del seu geni, imitant inventa.
Ho ha dit molt bé l’Emm. Cardenal Gonzalez: «La base essencial de sa Filosofia es la Filosofia Cristiana, o diguemho mellor, la Filosofia de Sant Tomás. Peró sobre aquesta base una, segura, ampla y ferma es possible aixecar edificis que presentin notable varietat en el conjunt, en son organisme sistemátich, y en la bellesa y relacions de ses parts.» Aixis ho ha fet el nostre Balmes, separantse en algunes qüestions de poca importancia de Sant Tomás, y per aixó diu en Menendez y Pelayo que si la filosofía espanyola del sigle XIX está en algún lloch, segurament ha de cercarse en Balmes, qui ha revestit els conceptes escolástichs ab noves formes adequades als temps actuals y conformes ab l’esperit de la raça.
Els qui titllan a Balmes de tenir tendencies al fideisme, potser no tenen en compte el fi apologetich-social de la seva obra filosófica, y no saben apreciar be l’alcanç limitat y racional de aquella desconfiança que té Balmes, y que descriu en distints indrets de sos escrits, en la rahó emancipada de la revelació, may en la rahó iluminada per la fe. Ni cal exagerar el seu subjectivisme cartesiá. Els qui l’exageran se fundan en l’amor y benignitat ab que tracta a Descartes, y no’s fixan en que Balmes en general es benigne ab tothom, per rahó de sa moderació habitual y d’altra banda rebat vigorosament tots el principis fonamentals de la doctrina cartesiana.
Y no es que no vulgam reconeixer defectes en Balmes. La infinitat es un valor de Deu, y tots els homes per grans que sían, tenen defectes, y per tant no hi ha inconvenient en reconeixerne en Balmes, sobretot com a sabi. Aixís, per exemple, en la qüestió de les especies inteligibles, de les ánimes irracionals, de la possibilitat de l’estensió infinita se’n pot discrepar ab rahó. Y més en la qüestió del suprem criteri de veritat, en que sembla enfosquirse sa claredat habitual, formula tesis perilloses, y sembla partidari del sentimentalisme de la escola escociana, seguint en això la general tendencia del pensadors catalans, especie de reacció contra el materialisme.
Mes aquestes insinuacions no desmereixen pas el mérit de Balmes. Son com les taques senyalades en el sol. Els seus mateixos adversaris ho han confessat. Un periódich de Madrid, que no li era gens afecte, y cercava constantment ocasió de ferirlo, pensantse haverla trobat, un día li deya: Per fi hem trobat taques en el sol, sens adonarse que ab aixó teixía el seu més hermós panegírich.
La obra filosofica de Balmes es com el sol, en que si hi ha alguna taca, son immenses ses belleses, y la Filosofía Fundamental será sempre l’etern monument de nostres glories científiques; el monument alçat a la Filosofía tradicional, humana, cristiana, el llibre que posa a Balmes sino mes alt, al menys al nivell dels primers filosophs d’Europa.

JOAN LLADÓ, Pbre.





GAZETA MONTANYESA

VICH, DIJOUS 12 DE FEBRER DE 1910

BALMES FILOSOPH

II


Al parlar de Balmes filosoph, s’ha de dedicar un article apart a la més bella y popular de totes ses produccions, á aquella famosa obra, en que hi resplandeix ab la més esclatanta llum la qualitat característica de la nostra raça, la fase práctica de sa alta filosofía: El Criterio.
La historia d’aquest llibre immortal la resumeix admirablement la inscripció de la placa commemorativa, colocada en el frontispici de la gran masía del terme municipal de Caldas de Montbuy, anomenada «Prat de Dalt, o Vila Prat de Sant Tomás.» Diu aixís: «En lo any MDCCCXLII –retret en aquesta casa- per les revoltes de Barcelona –lo Doctor J. Balmes, Pbre.- escrigué son famós llibre –El Criterio.»
Avuy que’s fan tantes recordacions, calía senyalar a la posteritat el lloch d’hont sortí aquest llibre d’or, per que sia sempre respectat com a lloch venerable, y cal recordar al meteix temps l’origen d’aquest llibre preciós per gloria de Balmes, qui demostrá prácticament no tenir necesitat de llibres per escriure obres sense parió.
Balmes, al escriure El Criterio, se proposá escriure una lógica senzillísima al alcanç dels noys, peró que interessés a tothom y ab trenta díes produhí un llibre verdaderament clássich en la materia. Desde Aristótil fins als nostres díes s’han escrit milers de volums sobre l’art de pensar; peró potser no se’n troba cap tant oportú y tant adequat com El Criterio de Balmes. En ell hi ha deixat senyalada la vía recta, planera y suau per arribar a l’adquisició de la veritat, donant les retgles verdaderes y naturals que deuen observarse, ensenyant al enteniment el modo com s’ha de portar en sos judicis especulatius y práctichs, descobrint els esculls que ha d’evitar per no caure en funestos errors. En ell hi brillan totes les qualitats característiques de Balmes; claretat transparent, presició admirable, amenitat d’estil, coneixement profundo del cor humá y dó d’observació que’s posa de relleu en les felices comparacions y oportuníssimes cites históriques.
Es El Criterio una producció sublim de delicada filosofía que tots els enteniments poden capir, perqué, si Balmes sap posar al nivell de totes les inteligencies les questions més abstractes, molt més, quan se tracta de materies que tenen un fi práctich, com les del present llibre, essencialment educador de les inteligencies y de les voluntats.
Un sent goig inesplicable al llegir El Criterio; la seva lectura captiva l’interés d’una manera estraordinaria, que no’l deixa caure de les mans. Allí hi trobam sabies lliçons per la nostra vida privada y social; aprenem a judicar ab reserva als demés homes; veyem l’aclaració de mil situacions de la vida, sobre les quals estavam en un error; hi admiram l’apología de la religió y de les virtuts; hi trovam admirablement esposats el nostres debers. En ses hermoses págines a voltes usa’l rahonament de la discussió, que parla al enteniment y’l convenç; altres el sublim, que parla al cor y entussiasma; altres el familiar e histórich que rebels l’exactitut de la descripció y interessa; altres, per fí, el satírich, que diverteix,com fa notar en García de los Santos.
Fóra curiós, y de gran consol y fruició íntima per un amant de Balmes el veure reunides totes les alabances que han tributat a aqueix llibre els crítichs en sos diversos judicis sobre’l meteix. Se l’ha anomenat tractat de lógica viva, aplicada; catecisme del bon sentit; conjunt de lleys processals per l’enteniment; un tresor d’advertencies y de consells per defensar contra l’error l’exactitut de la percepció y la serenitat de judici; (Minguijón); lógica práctica, popular y científica al meteix temps; assignatura del sentit comú, (Mella); higiene del esperit; com or que enclou en petit volum inestimable riquesa, (M. Pelayo); obra realista, educadora d’homens, llibre paternal, que guía al enteniment, dirigeix els efectes y renya amorosament als sentits, encaminant al home en cercament de la veritat per vía planera, dolça y sossegada, es prou per comptar a son autor entre’ls grans Mestres de la humanitat; cánon d’higiene intelectual; fe de naixement y de batísme catalá y cristriá del geni de Balmes; pedra de toch, secret per coneixer la veritat, (Clascar); llibre ben catalá per l’esperit, encara que no ho sía per la lletra; un llibre de filosofía menestral y casolana, (Baranera); mestre de la vida, (Pla y Deniel); Códech del seny, (Torras y Bages).
Cóm pujarían plenes de seny y vigorosa inteligencia les generacions, si tots els qui saben llegir siguessen l’exemple d’aquell honrat menestral, que no deixava passar un sol día sens llegir un capítol del Criteri de Balmes! «Després del esforç de tants ilustres pensadors, -son paraules d’en Mella-, El Criterio segueix sent un llibre del qual tots podem y devem vanagloriarnos, no sols com a catalans, sinó com a espanyols y llatins, y que si s’estudiés en totes les escoles y universitats, com l’assignatura del sentit comú, ben prest aixecaría el nivell intelectual y enfortiría el judici cada día més débil de la nostra raça».
JOAN LLADÓ, Pvre.

PARTES LIBRO

ESPERANTO: L’INTENT FALLIT DE LLENGUA AUXILIAR INTERNACIONAL

Ideada per Zamenhof a finals del segle XIX, l’Esperanto, com diu el títol, és la llengua auxiliar internacional que als inicis del XX estava de moda a Catalunya. La demostració la tenim a les escoles, ja que era assignatura obligatòria amb la intenció de formar a la gent per facilitar la comunicació entre països i ser la segona llengua oficial.
En aquests reportatges de diaris diferents, podem veure un fragment traduït del català a l’esperanto que està dedicat a aquestes festes del Centenari i una dissertació en que es veu la necessitat d’aquesta llengua:

El periódich mensual Kataluna Esperantisto, que ha començat a publicarse com a orgue de la «Federació Esperantista Catalana», conté un solt que traduhit diu:

«Durant el vinent Setembre se celebrará a Vich el Centenari del naixement del seu fill gloriós, el preclar filosoph Dr. Jaume Balmes per medi de un Congrés d’Apologética; ab aquest objecte s’han elegit diferents comissions especials, entre les que n’hi há una de llengua esperantista, puix que en aquest Congrés s’hi ha admés la llengua internacional. Aquesta Comissió convidará a tots els esperantístas per medi de una fulla especial.»
Gazeta Montanyesa de 9 de maig de 1910
VIC

«Dum la venonta Septembro tiu urbosolenigos la 100ª datrevenon de la naskiĝo de sia glora filo la klera filozofo doktoro Jako Balmes per grava internancia Kongreso de Apologieco, kaj por pretigi, oni elektis diversajn komitatojn specialajn, ĉe kiuj estas estas anakaŭ Komitato de la lingvo Esperanto, ĉar en tiu Kongreso Ĝi estos oficiale akceptata. Tiu Komitato jam sinturmos per speciala alvoko al ĉiuj esperantistintoj.»
Kataluna Esperantisto, JARO Iª Januaro-Aprilo 1910ª, NroIª



«Vika Esperantistaro»- Del tot simpática, resultá la vetllada íntima celebrada el diumenge últim pels Esperantistes, en son lloch social del carrer de la Riera.
La concurrencia de cultivadors de la llengua del Dr. Zamenhof, que hi assistí fou molta y distingida, entre la que s’hi contavan varies senyores y senyoretes, omplenantse per complert, la sala hont la festa se celebrava.
Obert l’acte pel Sr. President, el Sr. Albiñana, pronunciá un ben composat discurs d’obertura, en el que al mateix temps que feu ressaltar la necessitat d’una llengua auxiliar internacional, digué fins avuy l’Esperanto, es la mes ben rebuda per tot lo mon ja que es el mes fácil de totes les que ab aytal fi s’han ideat com «l’Internationel» «El Volapük» etc. que es per lo que han fracasat, com també perqué l’Esperanto, al revés de les altres, s’adapta perfectament a tots els paysos del mon civilizat.
Luego la Srta. Sanvicéns ab paraula clara y eloqüent pronunciá un ben treballat discurs; exposant les «Evolucions fetas per l’Esperanto», al propi temps que feu vots per que aquesta llengua cada día conti ab mes entusiastes partidaris, dihent que tots els homes sens distinció de posició social, religió ni política som germans y que l’Esperanto fará sens dupte que desapareixin per complert els odis entre nacións.
A continuació, el Sr. Pujadas llegí son discurs en esperanto titulat «Vostrej» en el que feu veure que aquest idioma es obra de sanejament ja que tendeix a treure al home de certs llochs infecciosos per portarlos a centres de cultura.
(...)
Gazeta Montanyesa de 3 de març de 1910

INTRODUCCIÓ

El que vull amb aquest blog és donar publicitat dels aconteixements que succeiren en la ciutat de Vic a la segona meitat de l’any 1909 i gran part del 1910, i relacionar-los amb el tema del Centenari del naixement de Jaume Balmes.
En principi, ens hem de preguntar, qui era Balmes per fer-li un homenatge tan important a la Ciutat de Vic?