EL CENTENARI
S’acosten les festes. Els treballs preparatoris qu’exigeixen més temps s’han començat ja; a l’hora meteixa en que escribim aquestes ralles ván a iniciarse les obres de construcció de tribunes y les de la gran empaliada en l’acta del Congrés, l’iglesia de Sant Domingo. Totes les festes que constitueixen el nutrit programa qu’está a punt de sortir están igualment avançades en llur preparació y les comissions, y més especialment el comité no perden un instant per atendre als menors detalls, dominant tots els inconvenients, entre’la quals no es el més petit l’impaciencia de la gent per veure majors senyals de festa sens recordarse que moltes coses no han de venir ni s’han de veure fins a les vigilies.
Aqueixa impaciencia, no obstant, es senyal inequívoca del interés y del entussiasme públich que desperta el Centenari. No vol dir aixó qu’en aqueix cel rialler deixe de veureshi alguna cúa de núvol negre del qual calrá parlar algún día, després de les festes, que fondrá ab gran facilitat el sol lluminós y ardent de l’alegría popular.
Ara, quan l’alba d’or de les festes s’endevina darrera la foscor dels preparatius, es quan ab quietut y ab necessitat y ab grandesa d’ánima, nos convé tornar meditar sobre l’importancia dels actes que anam a celebrar. El més gros, l’acte capdalt, trascendent, es el Congrés d’Apologética. Nostres lectors han pogut anar seguint en la Crónica del Centenari la bolada que’l noble pensament de la Comissió literaria anava prenent a casa nostre, en tota la Península y en les nacions més cultes y més avançades de l’Europa; han anat llegint els noms ilustres y verament eminents dels apologistes que, atrets per aqueix pensament, s’han afanyat a enviar llur adhesió al Congrés y a ferli presentalla de llur colaboració, y han pogut ja equilatar el pes qu’els treballs y conclusions d’aqueixa assamblea, benehída fa poch pel suprem Gerarca de l’Iglesia, ha de fer en la vida católica. Els resultats d’aqueix Congrés tindran indubtablement una influencia poderosa sobre’ls nostres procediments de guerra a l’impietat, ressaltant, com ressaltará, la serenitat de l’assamblea, la ferma seguretat de cada un dels seus membres en la vitalitat de la doctrina que a cada sessió anirá creixent en interés y magnificencia en mitx de certes estridencies completament esplicables, filles de la meteixa abundancia y ardor de la fe que responen d’una manera natural a la procacitat del enemich peró qu’en certs moments poden danyarnos, deixantnos indefensos devant del adversari per apartarnos massa en nostres embestides del reposat concell y de la suferta vigilancia dels nostres prudents y sabis capdills.
Ademés, les circumstancies han donat al nostre Congrés una oportunitat fins inesperada, que no’ns era lícit somiar quan ara fa més d’un any y mitx vegérem nascuda l’idea. No podíam esperar que havían de venir successos públichs y aconteixements polítichs que servissen de fons obscur a la nostra claríssima empresa, aumentant encara més aqueixa hermosa claror. La vigorosa protesta pública contra l’intent y el fet de la vexació civil sobre les pacífiques milicies religioses y l’amenaça d’una ruptura ab el vaticá acaba de donar relleu a l’ocasió de la nostra assamblea. Tot l’afaboreix, tot contribuirá a donarli ressonancia.
Y encara tindrá una corona més: la presentació de tans y tant insignes Prelats y de tantes personalitats ilustres qu’en la sabia defensa de la nostra Fe han adquirit renom universal y son les columnes d’honor y ab tant grandiós motiu aqueixos atletes de la nostra salvadora Doctrina. Benvinguts sían a la nostra Ciutat estimada.
Les festes públiques semblarán més que res un ben guanyat homenatge a aqueixos hostes digníssims. Será ensenyarlos lo mes delicat y lo mellor que tenim. A l’alegría popular li tocará, per ferse digna de l’ocasió, contenirse en un carril de moderació y respecte que dona idea de la cultura superior que cal a les ciutats que guardan viva la Fe y les bones costums. Vich ha demostrat moltes vegades lo que val en casos com aquest. May en unes festes com les que anam a celebrar ha deixat de posarse en primer lloch entre les poblacions que tenen conciencia de llur valua. No será pas ara, quan desdirá, quan deixará d’esser lo que ha sigut sempre. Per ço es qu’esperam ab tant gust la tongada de les festes.
J. S.
GAZETA MONTANYESA
Vich, dimecres 17 d'agost de 1910
No hay comentarios:
Publicar un comentario