Balmes filosoph

BALMES FILOSOPH






GAZETA MONTANYESA



VICH, DIMECRES 5 DE JANER DE 1910



BALMES FILOSOPH



I



Balmes fou filosoph ocasional, en el sentit restringit de la paraula filosoph, o sía, si s’enten per filosoph un autor d’un Tractat de Filosofía. Ell era per inclinació y per afició apologista, sociólech, polítich; pero, veyent que la escolástica había caygut en el descrédit y que la filosofía dominant era la filosofía de Descartes, generadora del positivisme francés y del idealisme germánich, cregué que la filosofía había de orientarse cap a la doctrina tradicional cristiana avensantse aixís a la introducció en nostra patria del Kantisme y del Krausisme que sentí de lluny, y preparant la gloriosa restauració escolástica moderna. Requerit sens dupte d’altra banda pels mateixos editors, determiná publicar sa Filosofía fundamental y després sa Filosofía elemental, que vingueren a omplir d’ufana els camps erms de la nostra cultura intelectual.

Y en aquest sentit el Balmes filosoph no es inferior en res al Balmes apologista. Y si’s la paraula filosoph en el sentit ampli, podem dir ben alt que Balmes es tant filosoph com apologista, perqué es el verdader filosoph de l’historia, y aixís com en totes ses obres es apologista, en totes elles es un verdader filosoph.

«Balmes nasqué, -diu l’Illm. Dr. Torras y Bages,- com els antichs gegants biblichs de la conjunció de dues races adverses, y heretá les qualitats eminents de abdues ; la ilustració Cerverina, clásica, polida, mes artificial, ressó del Renaixe-ment ; lo tomisme, claríssim, naturalista, penetrant y segur, mes sumort per l’estancament de sa tradició, eco fidel del excelentíssim crteri del mitj temps.»

Ell mateix deya que en sa filosofía no hi posá sinó la filosofía de Sant Tomás, arreglada en presencia de les publicacions conegudes sobre la materia en el sigle XIX. Y per cert que se’n havía ven sadollat de la doctrina tomista en la Summa Teológica, que arribá a saberse de memoria, y que satisfeya les inclinacions naturals del seu esperit catalá, perqué en ella la rahó va sempre agermanada ab l’esperiencia, subjectanse a Deu, y perxó en l’escolástica, en el tomisme, la rahó de Balmes hi trová dues antorxes lluminoses, que’l guiaren y no’l deixaren extraviar en l’investigació de les veritats racionals; el sentit comú y la fé católica.

Ab aquestes armes entrá Balmes en el palench filosófich, «per prevenir,- ens diu ell ab la major modestia,- en quant pugan mes debils forces un grave perill que’ns amenassa, el d’introduhirnos una doctrina plagada d’errors trascendentals.» Y’s posá a escriure la Filosofia Fundamental, obra admirable, en que hi depositá les mes riques intuicions del seu esperit.

En ella remou, examina en tots sos aspectes y resol encertadament la qüestió de la certesa, pedra d’escándol de la filosofía y manantial perenne d’errors funestíssims, no parant fins a portar l’home a inclinarse devant del sentit comú; cerca un primer principi de la ciencia trascendental y no’l trova sino en Deu, qual existencia demostra. Y surt del seu esperit després de combatre victoriosament l’escepticisme y entra en el mon que’ns rodeja, fent profundos estudis sobre sentits y sensacions. Y no li fa por el problema abstrús del coneixement humá, ni les qüestions mes abstractes, perqué ell había enfortit en l’estudi de les matemátiques la precisió del raciocini y la claredat del concepte, tenía una forsa d’abstracció sorprenent, y semblava cridat a viure en la regió de lo absolut, en el nom de les essencies mes pures regides per necessitats metafísiques; aixís podía analisar y resoldre els problemes, en qual examen l’esperit sent l’atracció dels abismes del pensament, fent esclamar ab frase vulgar, peró gráfica: Ni Aristótil filaría més prim.

La Filosofía Fundamental ve a esser una porció de pedres d’un gran edifici, una serie de monografíes contra’ls errors filófichs dominants, en especial contra’l panteisme germánich, l’escepticisme, el positivisme y totes les novedats científiques més perilloses, ab una nitidesa y claredat transparent que contrasta ab l’obscuritat tétrica germánica; obra eminentment analítica, en que s’hi trovan a cada pas idees propies y solucions originals; obra, que per l’estupenda varietat de noticies y per la riquesa de tresors mentals, sembla una reunió de llibreríes, y es un manantial inagotable de ciencia y un dels monuments més grandiosos del ingeni humá, l’únich llibre filosófich espanyol de la primera meitat de sigle, en que s’hi veu, com diu en Menendez y Pelayo, un esforç propi y independent per arribar a la veritat metafísica, l’únich que pot compararse ab les obres del grans pensadors d’altres temps o ab els que s’escribian en altres parts d’Europa.

JOAN LLADÓ, Pbre.

(Acabará)