Història de les Faroles dissenyades per Antoni Gaudí

Faroles commemoratives del Centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910-1924
per Maria-Àngels Ferrer i Ballester
El setembre de l'any 1910, la ciutat de Vic va viure moments de gran festa: celebrava el centenari del naixement de Balmes. Per aquest motiu s'organitzaren una sèrie d'actes per solemnitzar-ho: un congrés apologètic amb mires internacionals, un concert a càrrec de l'Orfeó Català, una festa poètica per l'Esbart de Vic: altres de caire més popular com la reproducció d'un casament de pagès de principis del segle passat, exercicis de gimnàstica rítmica, pels nois d'en Llongueras, de Terrassa i la representació, a cel obert, de la rondalla Ton i Guinda.
Es realitzaren millores per a la ciutat: S'arreglaren façanes, s'inaugurà una biblioteca, noves il•luminacions públiques i l'obertura d'un nou carrer, el Verdaguer, que posava en comunicació directa la Plaça Major amb la nova estació de ferrocarril, a la plaça del Centenari (plaça de l'Estació).
Com a gran monument commemoratiu a Balmes és col•locaren dues faroles majestuoses a la Plaça Major, emplaçades a l'inici del carrer d'en Verdaguer. Foren inaugurades en plenes festes, el 7 de setembre de 1910 a les 10’30 de la matinada.
Dos fets feren possible la col•locació de les faroles. Un d'ells fou l'estança a Vic de l'arquitecte Antoni Gaudí, al maig de 1910, curant-se d'una anèmia. Portava una vida senzilla i reposada, amenitzada per les freqüents visites al seu amic, el bisbe Torras i Bages. També passava llargues hores al Museu parlant amb mossèn Gudiol, el conservador.
Paral•lelament a l'estança de Gaudí a Vic; els veïns de la Plaça de D. Miquel de Clariana, on radica la casa on va morir Balmes, varen pensar en erigir algun monument en ocasió del Centenari. En saber que Gaudí era a Vic varen buscar el seu assessorament. L'arquitecte rebutjà la idea d'un monument a la placeta degut a les seves reduïdes dimensions. Fou de l'opinió de cercar alguna cosa que fos commemorativa i a la vegada tingués una finalitat pràctica i urbanística. Va suggerir la col•locació de dues faroles-obelisc de ferro forjat i basalt de grans dimensions. S'aixecarien a la Plaça Major per l'entrada del nou carrer d'en Verdaguer, serien visibles des de l'estació que s'inauguraria. La idea fou acceptada per la comissió de festes i aprovada per l'ajuntament el 6 de juliol de 1910.
Seguint la idea de Gaudí, l'obra fou confiada a l'arquitecte Canaleta en la part estructural i a l’arquitecte Pujol en la part de policromia. Els dos eren deixebles de Gaudí. El ferro forjat el treballaren els serrallers vígatans Joan Colomer i
Ramon Collell (Picallimes).
Les faroles seguien les pautes de l'estil modernista. Compostes per un basament rodó de pedres planes, sobre el qual s'erigia una columna gruixuda de basalt de cares irregulars. A mitja alçada unes argolles de ferro possibilitaven el lligam amb una altra columna més prima d'igual característiques. Una de les faroles estava envoltada, en la part inferior, per pedres basàltiques de desiguals volums i alçades, separades entre elles. De la part superior en sorgien quatre braços de ferro forjat que aguantaven tres sarrions i sis llums. L’altra farola acabava amb una estructura corba en forma de mig cor que aguantava un fanal. Les dues faroles estaven coronades per una respectiva, creu trevolada gruixuda. Estaven policromades amb un oli per evitar el rovell.
El basalt utilitzat provenia de Castellfollit del Boix. Fou tallat a l'estil de les columnes de la Capella Güell, obra de Gaudí. El treball del ferro també era molt gaudinià.
Eren unes faroles d'aire lliure, sense seguir un ritme definit, mostrant predilecció per les formes sinuoses, en un joc de corbes, elements típics del Modernisme. Estaven inspirades en elements vegetals. Els quatre braços de ferro forjat d'una de les faroles donava la sensació de plantes que creixien horitzontalment.
Quan el 1910 foren inaugurades, s'elogiaren. Però ja es deixaren sentir les primeres queixes dels veïns de la Plaça i del carrer de la Riera. Aquests mateixos, dos anys després, el 1912, presentaren una sol•licitud a l'ajuntament demanant que fossin tretes del lloc on estaven emplaçades. No s'arribà a cap acord.
El 4 d'agost del 1924 es va presentar un dictamen a l'ajuntament, firmat per l'arquitecte municipal. Manuel Gausa, demanant l'enderrocament de les faroles degut a l'oxidació de la part metàl•lica que comportava un perill de trencament en dies de vent. Es demanà que en cas de no enderrocar-se, es reparessin. Al final es va acordar aterrar-les, per considerar que costaria molts diners la reparació.
Dies més tard Joan Soler i Lluís Ylla del Centre Excursionista de Vic feren un recurs demanant la restauració de les faroles, recordant que formaven part del patrimoni artístic de la ciutat.
El recurs no fou acceptat per tenir-se en compte les queixes presentades el 1912. Foren enviats recursos al governador civil de Barcelona, el qual contestà, quan les faroles ja eren aterrades, que segons un nou estatut els governadors no podien intervenir en acords municipals. El 12 d'agost del 1924 s'enderrocaren les faroles.
Aquesta és la teoria oficial de l'enderrocament, però se'n poden entreveure més. Es poden englobar en dos rams: teories d'ordre pràctic i d'ordre teòric.
En quant a les d'ordre pràctic, es pot donar com a cert que en dies de vent els braços i sarrions que penjaven de la farola gran es movien, provocant soroll. Es creia que l'estructura de ferro no era prou ferma.
De manera molt generalitzada, foren criticades les faroles davant l'evidència de gent que s'hi orinaven, sobretot en dies de mercat. Les pedres de basalt separades ho propiciaven. Igualment en els seus angles s'hi acumulaven deixalles. Les queixes sobre la mala olor que provocaven foren grans.
Un altre aspecte que podia ajudar a les pressions per l'enderrocament, era la creixent circulació. Vic, al 1924 començava a tenir cotxes circulant per la ciutat. La situació de les faroles, una quasi bé al mig de l'inici del carrer d'en Verdaguer dificultava l'entrada dels cotxes a la Plaça.
Com a hipòtesis teòriques, es pot considerar la d'una possible incomprensió d'un nou estil entrat a Vic. És cert que la nostra ciutat tenia edificis modernistes des de principis de segle, que sembla foren acceptats, però és diferent quan aquest estil es manifestà amb tota la seva originalitat en uns monuments públics en plena plaça. L'efecte deuria sobtar.
Cèsar Martinell aporta la teoria política a l'enderrocament. Creu que les faroles foren aterrades com a acte de reacció contra la política i els personatges que donaren calor a la idea: el bisbe Torras i Bages, Gudiol i el propi Gaudí, tots ells del camp catalanista.
Aquesta teoria que no està gens desencaminada. Recordem que el desembre del 1923 va esdevenir la dictadura de Primo de Rivera, anul.ladora de tot anhel catalanista. En moments de repressió, aquestes faroles erigides a un català il•lustre internacional, podrien esdevenir símbol de quelcom perdut, cosa que no interessava a l'ajuntament d'aquells moments, favorable a la dictadura.
La premsa de l'època pot confirmar aquesta teoria. El diari «Ausetània», favorable al nou ajuntament, va alabar l’enderrocament, utilitzant una ferotge crítica contra les pròpies faroles. No les considerava artístiques i creia que eren uns monuments inacabats.
La «Gazeta de Vic», diari de tarannà catalanista, no féu cap comentari sobre l'enderrocament, afer estrany, ja que en el 1910, fou un diari molt entusiasta a tot el que es va fer pel Centenari de Balmes. La resposta podria estar en que, per aquestes dates de nou govern dictatorial, la «Gazeta de Vic» fou molt censurada. Qualsevol comentari contra l’autoritat per l'ajuntament, li podria suposar el perill de la censura.
Com a conclusió podem dir que totes les teories tenen la seva validesa. La conjunció de tots aquests aspectes feu possible un enderrocament molt discutible.
Actualment, comptant amb perspectiva històrica, es podria discutir si s'havien d'enderrocar o no. Per una part és cert, que en l'estil de la plaça no hi lligaven. Les cases historicistes de la Plaça amb les seves voltes desiguals estilísticament, donen un conjunt harmònic i més aviat clàssic. Les dues faroles modernistes trencaven amb aquest ambient.
Per altra banda, tal com deien els del Centre Excursionista en el seu recurs, eren un patrimoni artístic de la ciutat, actualment Vic tindria en el seu lloc més cèntric i més preuat una idea gaudiniana i a la vegada una mostra molt interesant del Modernisme.